Ahir diumenge, 20 de novembre, desgraciadament es va tornar a celebrar aquesta diada. Vaig escriure un petit somni que vull compartir amb tots vosaltres:
HE SOMIAT que totes les nenes i nens del món tenien un pare i una mare que se’ls estimaven per sobre de qualsevol cosa.
HE SOMIAT que tota la mainada tenia joguines per gaudir i passar-ho bé.
HE SOMIAT que tota la quitxalla tenia una escola on aprendre moltes coses. Escoles properes a casa seva. Molts d’ells ja no s’havien de jugar la vida, diàriament, per anar-hi.
HE SOMIAT que els nens i les nenes tenien a casa seva, una aixeta de la que rajava aigua pura i cristal·lina i ja no morien per culpa del tifus.
HE SOMIAT que els governs de tots els països tenien com a prioritat els seus infants i treballaven pel seu benestar.
HE SOMIAT que ja no hi havia cap nen, cap nena que hagués de treballar per sustentar la seva família ja que els seus pares gaudien d’un treball digne i podien viure amb esperances.
HE SOMIAT que cap menor feia la guerra, els adults havien entès que els conflictes bèl·lics no són un joc pels infants.
HE SOMIAT que totes les nenes i nens d’aquest món tenien un metge que vetllava per la seva salut.
HE SOMIAT que…
HE SOMIAT…
HE…
M’agradaria no haver de somiar tot això, seria senyal que viuríem en un món més just i solidari. Un món més amorositat, un món més honest, un món més humanitzat.
Toni Massagué i Casals
